1/7/08

Presentació

Durant la primera reunió de possibles terroristes, quan encara no teníem ni nom, va sorgir la proposta de penjar poemes per la ciutat. Un dels presents va preguntar quin era l'objectiu, quin sentit tenia fer això. Objectiu? Que la gent que volta pel carrer es trobi poemes als llocs més inesperats i es sorprenguin, somriguin i s'emocionin amb la poesia. Sentit? No té cap sentit, no el necessita, és literatura gratuïta com a mitjà i finalitat al mateix temps. L'art hauria de ser la finalitat última per sí sol, no només un mer instrument que persegueix alguna cosa.

El primer cop que vam sentir a parlar de terrorisme literari va ser arran d’una proposta que va sorgir a Barcelona i que consistia en fer pintades amb esprai amb cites literàries. Era una proposta interessant i no sabem si es va dur a terme finalment. Així que vam afegir-nos a la proposta des de Girona i la vam adaptar a les nostre idees.

Perquè?

Per una banda, perquè ens agrada expressar-nos escrivint i que la gent llegeixi el que escrivim. Així busquem l'empatia anònima que s’estableix entre els escrits i els lectors, empatia accentuada, en aquest cas, pel fet de no firmar els textos i d’ubicar-los en espais descontextualitzats que no són els tradicionals als que estem acostumats. Vam decidir mantenir l'anonimat perquè fos la poesia la protagonista absoluta i no els seus autors. No ens fem publicitat a través de les nostres creacions, simplement les regalem pel que són i no per qui som nosaltres.

I per altra banda també volíem per reivindicar els espais públics de la ciutat com a espais on tingués cabuda la cultura i la poesia. Hem intentant trepitjar la privatització d’aquestes espais urbans i els seus usos discriminats. Estem en contra de la falsa i hipòcrita imatge de ciutat-postaleta on tot està al seu lloc. Creiem que l’espai és de tothom i que tothom té dret a expressar-s’hi. Més dret que no pas les empreses privades que omplen la ciutat amb les seves campanyes publicitàries. Volíem omplir els carrers de paraules i per això també que aquests carrers acabessin entrant als nostres poemes, i d’aquí el lema: “Hem vingut a omplir els poemes de parets,
les paraules de carrers”
Finalment perquè és divertit compartir les nits penjant poemes i xerrant amb la gent ja sigui amb els curiosos que se’ns creuen pel camí i ens feliciten, ja sigui amb aquells que ens pregunten que coi fem o que simplement se’ns queden mirant com si estiguéssim sonats.

El nom de terrorisme literari va sorgir en un sentit irònic de lluita i atemptats amb la poesia com a única arma (com en el poema visual de Joan Brossa) o com en el poema de Gabriel Celaya que canta Paco Ibáñez i que ens recorda que “la poesía es una arma cargada de futuro”.

6 comentaris:

Unknown ha dit...

avuí m'heu emocionat, anava de camí a la universitat quan de sobte m'he topat amb poemes enganxats per les parets, he anat seguint-los i buscant-los. (Fins i tot m'he emportat un, ho sento molt però és que m'ha tret un somriure quan pensava que en el dia d'avuí nomès podien caure llàgrimes). Gràcies pel gest que heu tingut :)

EDU ha dit...

Hola chicas y chicos "terroristas" (me agrada mas "guerrilleros"), lo saben, queria saludarlos y dar mi bienvenida al blog. Me consta (como museologo que soy), que existen coleccionistas privados de los terroristas-poemas que ustedes suelen diseminar por las calles de la ciudad. No lo hacen con maldad, solo por amor al coleccionismo (o por situaciones patologicas como el sindrome de Diogenes). La cuestion es que se abre el debate nuevamente: poemas para TODOS o Propiedad Privada, ja,ja,ja. una Abraçada molt gran per tots de l'edu

Terrorisme literari ha dit...

Hahaha, mientras sea por coleccionismo y no por Diogenes se acepta la apropiación indebida de bienes públicos.
Saludos!

el pixel en el ojo ha dit...

Benvolguts terroristes,
us vaig conèixer ara fa uns dies a rel d’un post penjat a un banc isolat d’aquells que fomenten el diàleg i la inclusió a la ciutat de BCN. Ja em perdonareu perquè el vaig agafar, el vaig llegir i el vaig canviar de lloc, concretament el vaig posar a l’interior d’una taquilla dels vestidors de la piscina del barri. Ara no sé on pararà.
Resulta que els vostres principis terroristes i literaris coincideixen força amb els meus. Portem (som un petit col•lectiu) un blog on pengem imatges poètiques captades de la irrealitat o missatges deixats a les parets entre d’altres coses. Us hem afegit als enllaços i en breu us farem una entrada pròpia. També tenim previst fer algun atemptat terroristaliterari a peu de carrer, així que quan ho portem a terme us ho comunicarem per si us ve de gust coordinar els diferents sabotejadors de la grisa irrealitat.

Fins aleshores, una abraçada,

Elpixelenelojo.blogspot.com

Anònim ha dit...

Avui estava netejant l'habitació quan he deixat caure la mirada en un trosset de paper que es troba penjat en l'armari de la meva habitació. En ell es troben escrites les paraules dolorides d'un poema. He reviscut el dia en què us vaig llegir pels carrers de Girona; anava amb uns amics i em vaig encantar mirant un paper que es trobava penjat en una farola. Encara recordo la meva pregunta de llavors: Què és això? i la resposta estrident que em va deixar anar un amic: Un poema oblidat?

Hores d'ara, només us vull donar les gràcies per haver-lo penjat en aquell lloc, lloc per on encara passo i miro si trobo un altre poema. Només us vull demanar una cosa; torneu a penjar poemes pels carrers de Girona, és una experiencia inolvidable correr per aquells carrers i anar seguint poemes de temes tant diferents i que amaguen tants sentiments.

Gràcies per haver enriquit la meva ànima!

Annerley Johnson ha dit...

¡Hola! Lo siento por mi español, pero soy ingés. La semana pasada visité Girona durante mis vacaciones y me encontré con un poema pegado a una puerta. El poema se titula "Como Tinaja" por el poeta Gioconda Belli es muy bonita. Me gustaría decir muchas gracias para presentarme a este poeta.

Me gusta mucho tu blog, y tu actividades son una fuente de inspiración ¡Lo que es una gran forma de arte callejero!