Lluna de paper

És curiosa la nit.

De cop i volta aixeques la mirada

i veus un llum encès. Pares l’oïda i només sents

els batecs d’un cor que de vegades no saps si existeix.

Sorprès l’escoltes. Un, dos, tres, silenci, enyor, les mans

estan buides i sents que no recordaves massa bé qui ets,

com qui juga amb nines sense saber com es diuen

o com qui retalla llunes de paper sense imaginar-ne la lluïssor, sense imaginar-ne la lluïssor.