Ens passem la vida rodejats de persones a les que ignorem i que al seu torn ens ignoren, tots submergits en un mar d'anonimat tranquil·litzador on cadascú pot estar segur que els seus secrets romanen ben guardats. En un sol instant, et pots trobar que una persona t'interessa sense cap motiu particular; te la creues pel carrer i potser l'altre no n'és ni conscient, o està asseguda dues taules més enllà al mateix cafè i mai sabrà que tu l'has observada, i es creurà tant anònima com abans, tant segura i tant seva com sempre, sense arribar a sospitar que ha estat injustament analitzada sense permís. Però passa que quan observes a la gent que t'envolta, ara i adés una d'aquelles persones solitàries que intuïtivament es noten observades, responen amb un somriure o una mirada, un contacte espontani d'una senzillesa i naturalitat que humanitzen aquest mar d'anonimat, si és que el més humà no és precisament aquesta aridesa. Perquè qui ens assegura que ningú ens ha observat a nosaltres? Qui ens assegura que la nostra identitat està protegida de l'esguard pervers de la resta de la humanitat? Que no hem estat sotmesos amb la mateixa crueltat a judicis aliens pel simple fet d'existir i coexistir amb altres persones?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada